Ir al contenido principal

Entradas

Mostrando entradas de marzo, 2016

Mantindre la infancia.

-Oh -el mira rient- O siga que t'has fet vell, quina llàstima. -Però que no ens fem tots vells? -Per supost que no, tots creixem pero, la resta és una elecció personal.
Complir anys no deuria ser sinònim a deixar de ser xiqueta. El xiquet que tots porten dins i la xiqueta que totes portem dins deuria estar amb nosaltres tota la vida. 

¿Soterra la resposanbilitat el nostre esperit adventurer?

¿la poca vergonya?

¿el nostre somriure sincer?

Ens passem tota la infancia desitjant ser majors i quan arriba el moment de ser majors només volem tornar a ser xicotets.

Una vegada tots vam voler majors per no fer cas als pares, volíem llibertat i no obligacions. Curiós fet ja que, amb el pas del temps deditjem tornar on teníem menys llibertat pero també menys obligacions. On les màximes preocupacions eren pintar bé i jugar amb les joguines. Perquè l'infancia és una època massa bona per oblidar-la.



@monicasmenero

Ja està, ja ho han fet.

Ja està, ja ho han fet.
Tranquila UE-Turquía ja se el que he de fer. Mentre bombardejen el meu poble, el meu carrer i ma casa, mentre me cau el sostre al damunt jo m'aseure entre enderrocs per escriure una petició d'asil polític que se que buscareu com denegar-me.
Tranquila UE-Turquía que després de quasi morir ofegada en la mar i veure com altres no conseguiren la salvació, arribaré a terra, suposadament segura, i me quedaré a l'altre costat de la frontera entre fam, plors i angoixa sense intentar acoseguir algún sentiment d'humanitat que m'ajude a sobreviure en una terra sense guerra després d'haver pogut fugir de les bombes i me deixaré guiar sense fer preguntes. Serè sumisa i obedient, com una titella.
Tranquila UE-Turquía ningú s'ha adonat de la vostra hipocresía. Ni del vostre egoisme.
On està l'humanitat? Quantes fotografies de xiquets ofegats hem de vore per que deixen de morir? Quants periodistes van a ser detinguts per a que s'intente det…

"La historia és nostra."

Fills dels 80 i dels 90 i algun incombustible dels naixcuts en els 70. Alguns repetien com un mantra que no tenim ni idea, ni valors, ni una gota d’esperança! Que som generació perduda, que tenim la cara dura, que per culpa nostra tremola l’estructura d’un País Valencià que ha viscut sense mesura. Ens van gravar al cap, a foc la transició per l’estabilitat de la seua nació, una Constitució en la què no creiem, els fills dels que cridaven Otan No. Records de la Ruta Destroy non stop, resonen al meu discman “a piñón” Depeche Mode. Vam passar del roig al blau pegant-li a la pilota de calbot amb l’estatut del “meninfot”!


Crec que no hi ha una cançó millor que "la historia ja és nostra" de Aspencat que retracte tant bé la situació sociopolítica de la Comunitat Valenciana en les últimes décades. Hem vist com Espanya ha viscut molt de temps per damunt de les seues posibilitats o això estem farts i fartes d'escoltar des de que va esclatar la crisi econòmica. Un aeroport sense avions, una pist…

Nàixer entre les bombes.

L'infancia és una època massa bona per oblidar-la.



(Fotografía de Emad Samir)
Però que passa quan tota o quasi tota la teua infancia ocorre entre els sorrolls de les bombes i la destrucció? La guerra de Siria compleix cinc anys. Cinc anys que han deixat ciutats habitades per ruïnes i cadàvers, 310.000 morts i milers de desplaçats. Estàn naixent nadons en tendes de campanya en camps de refugiats. Però no són aquestes dades les que ens apropem a la deshumanització de la resta de nacions sinó el silenci internacional davant d'aquest conflicte o les mesures que s'han dut a terme i s'estàn plantejant dur pròximament. Com podem ser capaços de tal sols pensar en retornar als refugiats després de haver passat mil pènuries per arribar a un lloc segur?

De cada cent morts que deixa un atac, 27 són menors.


Espanyols en la frontera francesa en 1939.
"Prop de 3'7 millons de xiquets siris -1 de cada 3 de tots els xiquets de Siria- han nascut des de que va començar el conflicte…

A la meua besàvia.

Era un matí com tots altres, una dona pujava a la panadería a recollir la seua demanda, quan, de sobte, pensà com estava canviant el poble; cada vegada hi havia més xiquets, més joguines i més rialles. Un xiquet sempre és una bona notícia, un bon regal. Però, també recordà, les maleses que havien fet els seus nets de xicotets, eren uns dimonis. Però també la seua debilitat. Sempre s'havia pensat que després d'agafar a la seua filla i als seus fills en braços, mai sentiria una felicitat més gran. Per això, es va sorprendre quan descobrí que no, que podia sentir una alegria més gran, al veure les caretes dels seus nets. I més encara al enterar-se que anava a ser besàvia. Aquell dia, va entrar a la panaderia amb un somriure molt gran.







Dolores era una veïna de Sueras que va tindre una filla, dos fills, dos nets, una neta i una besneta. Aquesta imatge resulta una de les més icóniques del poble i del seu record. És molt important recordar d'on venim i d'on pertanyiem.

@monic…

Entrevista a Rosario Raro: "Dedicarse al arte en este país es una heroicidad"

Rosario Raro, nacida en Segorbe (Castellón) en 1971, es escritora, doctora en Filología y estudió Técnicas de Escritura Creativa en la Universidad Mayor de San Marcos y la Pontificia Universidad Católica de Perú. Además, realizó un Posgrado en Comunicación Empresarial en la Universitad Jaume I y uno de Pedagogía en la Universidad de Valencia.
En el año 2009 consiguió ser finalista del concurso de escritura literaria Virtuality Caza de Letras de la Universidad Nacional Autónoma de México. Aparte de publicar varios libros, dirige el Taller de Escritura Creativa de la Universitad Jaume I de Castellón. Entre sus obras destacan: Carretera de la Boca do Inferno, Surmenage, Perder el juicio, Los años debidos, Finlandia, La llave de Medusa, Desarmadas e invencibles y El alma de las máquinas
En esta publicación 'La dialéctica de las imágenes' te ofrece una entrevista a Rosario Raro, en la que descubriremos qué técnicas utiliza para escribir, cómo enfoca el taller de escritura y algun…

¿Dónde tendrían lugar los cuentos?

El 2015 ha cerrado como el peor año en incendios forestales en España, también como el año más caluroso desde que se conocen datos atmosféricos registrados. El año pasado se han dado 13 siniestros con más de 500 hectáreas, superando los 6 del 2014 o los 9 de 2013. (Información extraída de Econoticias) Estos datos quieren decir que no sólo no han bajado las cifras de incendios sino que se han incrementado superando el doble del año anterior. Los incendios sumado a la contaminación y el cambio climático no ayuda en nada a salvar el planeta.
Como pregunta la viñeta expuesta arriba: Si se quemasen todos los bosques ¿Dónde tendrían lugar los cuentos? La Caperucita no podría elegir entre el camino largo o corto porque simplemente no habría camino. Los tres cerditos no tendrían ningún sitio donde construir sus casas. ¿Dónde descansaría la liebre? ¿Qué haría Tarzán? 
Sin bosques ni árboles serían un cambio de 180º, no tendríamos oxígeno para respirar ni donde sentarnos a la sombra. Haciendo re…