19 de enero de 2015

On van les coses que vols dir i no dius?

                                             
     Una data desconeguda en un lloc sense nom i un any indefinit.

Estimat desconegut:

On van les coses que vols dir i no dius?
Allò que no dius... T'ofega, et deixa sense alé (Com si estigués sempre en una cursa a cap lloc).
Allò que no tens el coratge de deixar eixir...et bloqueja.
Allò que no saps expressar...et lleva les paraules i l'aire.
Allò que et fa por confessar...et trenca per dins.

No s'ha de ballar al so que toca a cada moment, sinó aprendre a ballar baix la pluja, mentre plou com si estiguéssim bojos i riure perquè sí. És tractar de ser valent, tractar de permetre l'eixida, tractar de tindre el coratge. Les paraules es confundeixen amb el vent. Les paraules se les emporta el vent. Les paraules no són res i ho són tot. Apareixen quan no les has de pronunciar i desapareixen quan més les necessites. Les paraules poden fer molt de mal i deixar una marca molt profunda.

Quan els records t'assalten hi ha poc a fer, rius, plores, intentes amagar-te d'ells, però ja estan ací i no volen marxar. A voltes cal fer un salt de fe. Deixar eixir tot el que ens fa mal i lliurar l'esperit i l'ànima, atorgar-nos pau en un món en guerra amb si mateix. Tanca els ulls, respira profundament i deixa tot marxar, quedat en blanc.

De vegades va molt bé deixar-te guiar pel que dicta el teu cor i no ser tan racional. Si tens un dia nostàlgic, no hi passa res, que més dona? Ja en vindrà un de nou. No has tingut mai un dia d'eixos que penses que haguera sigut millor no haver eixit del llit? Tot t'ha eixit mal, has caigut, t'has fet mal, has barallat, tens ganes de plorar i ahí estàs aguantant com un campió. Deuríem tindre un dia per assumptes de la vida i poder dir: “Hui no, hui pareu el món que jo me baixe” i desconnectar, deixar de ser qui ets per vint-i-quatre hores, mil quatre-cents quaranta minuts, per huitanta-sis mil quatre-cents segons i poder dir: “Avui no hi sóc i prou”.

Sense els dies grisos i apagats no sabríem apreciar com toca els dies grocs i brillants, plens de felicitat. Que està núvol? Doncs haurem de fer pessigolles als núvols. Si em fas elegir entre les accions i les paraules, no sabría que dir; les accions són eternes però les paraules permaneixen en qui les crea i qui les reb. Sunpong que recordaràs el que deia Aspencat: “i arribar a un lloc sense nom i rebobinar, anar pels camins que no vam anar”. També has de recordar aquell estiu que ens passàrem escoltant Obrint pas i repetint dia i nit “si tanque els ulls recorde tot el que he estimat, i escolte com el cor em torna a bategar, l'alegria senzilla l'emoció compartida....”. Eixa cançó em recorda tant a tu, estimat estrany. Realment em vaig creure la lletra d'aquella vella cançó de Txarango que em cantaves cada nit abans de acomiadar-nos.

“Assaltarem la ciutat de les tristors.
Respirarem el fum del poble i l'aire dels senyors.
Hem traficat mil somnis i una il·lusió; l'esperança.
Lluny d'aquí quaranta lladres s'han repartit el món.

Tornarem a començar.
Som un riu que sempre avança.
De la guerra en farem dansa.”

Em pega voltes i voltes pel cap i et veig allí, ací, aleshores, ara, conegut, desconegut, prop, lluny... Però sempre tu. I ara té sentit allò que vaig llegir en aquell llibre del qual el nom he oblidat; “I m'abandone i m'acostume a no escoltar els teus ulls quan em parlen, a córrer quan he de caminar, a no saber dir-me fins aquí he arribat.” I ara no ets aquell conegut estimat, ara ets un desconegut, un estrany per mi.  

@monicasmenero

No hay comentarios:

Publicar un comentario